Fa temps que anoto el que somio en una vella llibreta, i ho explico en sopars i reunions, però a partir de març de 2020, quan aquests somnis van començar a tornar-se més intensos i constants, vaig començar a fotografiar-los.
De seguida em vaig adonar que no podia representar-los únicament amb imatges, que els somnis podien tenir formes diferents. Podien ser una paraula o un so, una sensació o simplement un record difús. En definitiva, petits vestigis de la meva memòria, missatges del meu subconscient, que parlaven de mi mateix, com si em veiés reflectit en un mirall.
Aquest treball és l’estudi d’aquests rastres, d’aquests missatges. A través d’imatges i metàfores, i de diferents dispositius fotogràfics, interpreto aquest espai oníric que m’envaeix cada nit i proposo a l’espectador un recorregut, un joc de pistes que els condueix per aquest laberint, per aquest diari íntim.

Perquè com va escriure Julio Cortázar en el seu llibre: “Salvo el crepúsculo”

“Sé que los sueños pueden traerme el horror como la delicia, llevarme al descubrimiento o extraviarme en un laberinto sin término; pero también sé que soy lo que sueño y que sueño lo que soy. Despierto solo me conozco a medias, y el insomnio juega turbiamente con ese conocimiento envuelto en ilusiones.”