Les imatges no representen, són.
Dintre seu amaguen la voluntat de fer visible l’invisible.
A través de les sensacions visuals les imatges ens interpel·len, ens qüestionen.

Em plantejo el meu treball com un concert, com un poema.
Trec de l’espai un efecte visual, que en defi nitiva és el que commou i genera significats.

Cal mirar, amb el cor obert… sentir el ressò.
De la descripció al suggeriment:
la meva fotografia no descriu, suggereix. És prop de la poesia.

El joc de mirar fa possible aprofundir el propi llenguatge, ens permet, apropar-nos a l’intangible de la comunicació humana.

En primer lloc, hi ha la necessitat de fer palès un neguit vital.
I després deixar que les imatges i les paraules vinguin.
És un tot.
(… el que mai he vist és el que reconec. Diana Arbus)

Un altre accent el voldria posar en el tractament de l’obra:
la llum és el meu material de treball, com també ho és el paper que suporta les imatges.

Tant la llum com l’ombra són material fugisser, vulguem o no ens parlen del provisional, del precari.
Com també ho fa la mirada.

El paper és una cosa física. La seva textura, la seva naturalesa demana el tacte.
Aquesta qualitat apropa i atrapa.
Som cos.

Prop del llenguatge visual, el meu treball és expressió oberta.