Aqueferat en un encàrrec prosaïc als peus del columnam basàltic, el fotògraf s’endinsa a l’arbreda ombrívola i endormiscada. En la quietud de l’aire se li apareix com un temple ocult, la casa d’un déu silvestre i arruïnat.

El fotògraf sembla que entri en una terra de la qual la mateixa memòria de moviment s’hagi esvaït per sempre: cada arbre, cada fulla, cada matoll, cada tija i cada pètal de cada flor sembla haver sigut embruixat en una immobilitat perfecta i final. Només el sol es mou esmunyint-se per entre les branques curulles de verdor, reptant per les columnes i pels altars enderrocats, obagant racons, revelant textures.

Durarà poc: l’apoteosi final d’un dia de plenitud mentre l’eco repeteix el mantra: tot s’enfonsa en llum que fuig… tot s’enfonsa en llum que fuig… tot s’enfonsa en llum que fuig…