Quan la tempesta és a dins costa trobar aixopluc. El fetge s’esberla i surten coses com aquest seguit de fotografies. Una mostra d’aquell clot a l’estómac que et regira per dins i procures mantenir silenciat. Un buit que cada dia regues amb paciència renovada i que, amb afany incansable, proves de farcir-ne les escletxes perquè no en surti la bèstia enarborada. Un animal d’intestí exasperat que desperta entre les tres i les quatre de la matinada, remena carronya, talla l’alè, accelera el pols o et xucla l’aire per dins. Un escurçó disfressat que busca la llum en cada racó, com nosaltres. Com ens ensenya la lluna, però, no ens fa falta estar senceres per brillar; per treure aquesta fortalesa de dona, portar el timó amb passió, fer crema de carbassa per sopar o somriure a les estrelles.

En aquesta exposició hi trobareu, una mirada plena de caos però que complementa allò que ens acompanya dins nostre: un desastre que pot esdevenir meravellosament extraordinari.